El cas Torroija. | Des de la Trinxera
Select Page

Molts ja no recorden que en Juan Pablo Torroija va morir mentre estava en custodia de la policia municipal de Girona.
En Juan Pablo Torroija , fos un assassí en sèrie o una persona normal , tenia un rostre , una filla i una família a la seva argentina natal.

Una nit va ser detingut per la policia municipal de Girona, acusat de fer un robatori en un cotxe. I portat a dependències policials, compartides amb els mossos d’esquadra.

La custodia del detingut era de la policia municipal.
De tot això surt un suïcidi i en Juan Pablo mor. Escanyat. Un suïcidi.

L’Ajuntament de Girona diu que es va fer tot el possible per evitar la seva mort.

El Jutjat que li toca diu el mateix.

Tot fet.
Tot net.
La família s’assabenta dos setmanes després (la família és benestant a l’Argentina) de la mort del Juan Pablo. I emprenen accions legals.
La jutge encarregada confirma el tancament del cas.
Tots nets.
Es veu que en l’affaire hi ha implicat un caporal de la policia municipal conflictiu.
Silenci.

L’oasi gironí.

Fa uns dies , l’Audiència Provincial torna a obrir el cas i demostra que la mort (el suïcidi)  és una negligència de la Policia Municipal. Es va intentar suïcidar , ho van aturar , i després d’una estona ho va tornar a intentar i ho va aconseguir.
Ningú vigilava.
Les càmeres eren buides d’ulls per mirar-les.
Ningú va mirar que el suïcida no ho tornés a intentar.
La responsabilitat d’un detingut és del cos que ho fa.

Però a Girona, ens traiem les puces del damunt.
Si es va morir és per culpa seva.
I si no vam avisar a la família, ni al consolat (que estem obligats per llei) és perquè era un perroflauta, un sudaca. Un segona divisió.

Si haguessin detingut el Torramadè després de tocar a la Minerva, i s’hagués tallat un dit , en aquesta ciutat haurien saltat espurnes i focs d’encenalls.

Però no, era un sudaca.
Un maleit sudaca.

I la seva mort no ha de tacar la trajectoria d’una policia incapaç de garantir els drets dels detinguts.

Patente de corso.
Mateu.
Ningú us ho reclamarà.

Sento una vergonya profunda del meu alcalde.
I de la gent que l’acompanya.

Una profunda vergonya humana.

 

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca