Select Page

Jo tinc un país petit.
El país que puc còrrer a peu , en transport públic o dut per un company/a que tingui transport privat.
No demano grandària al meu país, car en la grandària em perdria.
Sóc lent en les coses, i així ha estat sempre. Soc masculí, en el bon sentit de la paraula.

Però sí m’interessa la gent que hi viu. Siguin nats, neonats o sobrevinguts.
M’estimo molt els roures del rei de la vall d’Hormoier que un mal vent va tombar.
I els rovellons, ara que és temps de bolets.
I els capvespres a Cap de Creus. I aquell sentir-se mediterrani.

Però hi ha una espècie,
oh meravella,
que em captiva.

La gent. La mateixa gent que riu i plora.
I ho fa tot alhora. I et sorprèn.

La meva gent.
D’on siguin vinguts,
malgrat que no pensin com jo, si em respecten.

La bona gent que tot ho impregna amb un somriure.
Amb una abraçada de més de sis segons.

Això fa el meu país.
El meu país lliure.
Em podeu dir idiota, utòpic, imbècil o el que volgueu.

Però jo em ratifico en la terra de les persones.
La terra de les persones lliures.
La terra lliure.

I ningú, ningú em prendrà el somni.
Moriré amb ell
i el deixaré escrit a l’epitafi.

I si algú vol prendre bandera que l’aixequi.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca