Select Page

Mai m’havia imaginat pal de paller,
més aviat em pensava palla, volàtil.
Però a la vida no tries excessivament.
Et toca el que et toca.
I esparverat mires els ulls del teu entorn
i no acabes de veure
més que els teus ulls flexats
en els ulls dels altres
com si et recordessin permanentment
on ets,
d’on vens
i el misteri d’on vas.

Com si l’altre fos un esser impenetrable.
Les muralles de Jericó sense trompetes a l’abast.

I del tot minvant
imagines la minva de tu mateix
i desitges de vegades
un sotrac que prengui el moment
de l’anada
i al moment seguit
inhales l’aire que et falta al llevar-te
quan t’entra la tos de fumador
com si fos l’aire de tot.

I et mous
entre els altres que viuen
paratges diferents
i tu i el teu paisatge permanent.

Traces ponts,
sinergies,
compromisos i comiats.

I al final, tornes a mirar els ulls que et miren
com buscant un recés que tot ho apaivagui
i només trobes el reflex dels teus ulls
mirant-te sense estudis màxims.

I et sents sol.
Sol, en la immensa soledat dels altres.

I així vas fent. Dia a dia.
Nit a nit.
Intentant que la tos
del matí no et prengui definitivament
l’aire.
I tot s’acabi sense l’oportunitat
de dir que això que ha estat
era imprescindible i volgut
i inevitable.

 

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca