Select Page

Fa molt de temps que segueixo el que fa , es diu i es pública sobre la singularitat.
La singularitat és aquell punt en que tot deixarà de respondre als paràmetres que tenim establerts. I no parlo d’Iphones o tauletes, ni si això fa que augmenti la miopia. No parlo si evolucionem a societats més justes (que crec que sí) ni del concepte de la justícia geolocalitzat.
Parlo de deixar de ser homínids per a ser humans. L’antropologia està farcida d’estudis i referències sobre el tema.
El substrat biològic que ens sustenta ha evolucionat ràpidament i ha allargat l’esperança de vida de poc més de quaranta anys als noranta.
Però això no ha evitat que la perllongaciò de la vida hagi creat conflictes en la salut, com l’Alzheimer o el càncer, o en coses tan trivials i pecuniàries com les pensions. O el running.
El repte de l’espècie humana ha estat fins ara perllongar el temps vital sense establir correctors emocionals, intel·lectuals i vitals.
La llibertat de viure més no ens garanteix viure millor. Ni tenim la capacitat per establir el punt exacte on la nostra realitat accepta el repte.
I ara ens agafarà per sorpresa la singularitat. El fet de convertir la consciència en infinita, clonable, el fet de ser un jo i mil jos i que cap jo és igual a mi.
Tot un repte com a espècie.
Algú em deia fa poc que millor que ens governessin màquines.
Vist el que hem vist , això podria ser discutible, opinable, però de cap manera negable.
O ens extingim o saltem a un nou estat, amb nous preceptes i noves conseqüències.
Potser em podreu dir que això fa por, que va contra natura, i els més posats em direu que va contra la llei de Déu.
Jo no tinc por ( o massa por ) de si m’he de morir. Si toca em toca, com així ha estat fins ara.
Però m’interessa més pensar com podria gestionar el no temps, si seria capaç d’enfrontar una eternitat voluntària o de si els meus companys més avinguts són clons de clons evolucionant de manera diversa.
De vegades em pregunto qui sóc jo. Si un manat de més de 108 quilos de massa a la terra que aguanten un cervell que a quarts de nou del vespre ja fa figa , fuetejat per una despesa d’energia diària incapaç d’assumir.

O si sóc un projecte.
Només una incipient estructura de coneixement que viu uns temps de canvi, d’incerteses i d’esperança.
M’agrada més la segona, que voleu que us digui.
Més enllà dels quaranta caldria començar a fer la reflexió.

Això és el que hi ha. Enjoy.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca