Qui no #vola no mama o el paradigma del lobby de capital de provincia i olé | Des de la Trinxera
Select Page

Ara sí que he vist el “Cau la Nit” que parla sobre el #volgastronomic. Curiosament el programa es divideix en dos parts, una, la primera que no us posaré per vergonya aliena on la regidora de Promoción y Turismo fa una aferrissada defensa i explicació de l’andròmina aquesta que han penjat sobre l’Onyar.

El pont Eiffel Interruptus

Curiós que qui defensa i explica la magnitud de l’andròmina sigui un servidor de la cosa pública i no un dels benaventurats inversors privats.
Curiós , no? I també significatiu.
La segona part que és la que us linkaré és un debat entre la mateixa servidora pública, el gran volador Toni Vallory, del lobby dels grans fogons i Santos Torroella de todos los comedores escolares, en Jordi Navarro de la Cup i el representant de Fercasam que representa uns 50 establiments de l’hosteleria de Girona. Disculpeu-me si el nom de l’associació no és exacte o que no posi el nom del senyor, però hores d’ara no recordo.

Veieu-lo i us dono la meva opinió , o llegiu la meva opinió i després el veieu. L’ordre dels factors penso que no alterarà substancialment el producte.

http://tvgirona.xiptv.cat/cau-la-nit/capitol/cau-la-nit-_-vol-gastronomic-_-27-09-2014-_-part-2#

Per a jo, el #volgastronomic és alguna cosa més que un nou pont Eiffel interruptus sobre la llera de l’Onyar. Més que una etzagallada visual de la Girona que tant estimo i sento meva. Més que un exercici de prevaricació per part de l’Ajuntament , convenientment indemostrable així com les herències d’Andorra o el marmitako de sobres farcits del carrer Gènova.

Per a jo, és més. És un paradigma, un model, una cabeza de puente de la ciutat que no vull.
La ciutat dels privilegis, de la opacitat contraposada a la transparència, de la gente de a pie, i de la gent dempeus.
Lluny d’aquella Girona provinciana i caciquil que es va estendre de les boires del riu a la democràcia de Nadal i les llums de colors.
D’aquella ciutat que callava perquè la menjadora era ample i estava farcida.

El #volgastronomic torna a posar davant dels meus ulls, la ciutat grisa, dels de Ribot i la dels andamis de fusta de Can Farreras, del Sheriff i dels fons europeus, que un cop gastats i malgastats , retornen a la boira de la Torras i a la llera del riu del segle XI.

I estic una mica cansat d’aquells que pensen que pel fet de ser més llestos que els altres, més hàbils, més llepaculs, han de tenir exencions, beneficis i complicitats secretes.

El greuge comparatiu perllongat en el temps es torna insostenible i cau pel seu propi pes.
I d’això els catalans en sabem un munt.
De vegades penso que el #volgastronomic és la meva “Meseta”, una terra erma i planera habitada per gent altiva amb la que ja no tinc major interès en conviure.

I marxo.

I així tot marxant imagino territoris voladors impossibles.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca