Select Page

Assisteixo estorat al debat sobre la memòria històrica com si fos un joc d’enginy, d’arguments a favor o en contra d’una determinada formació política.
La memòria és un fet personal i intransferible.
La memòria és el turment del passat, i també la seva glòria.La llum i la foscor que t’han portat on ets.

Entenc perfectament que la memòria dels que només recorden el dia que es van fer el carnet del Super3 a la Caixa, sigui parcial, limitada en el temps, cronològicament escapçada.

La meva memòria reviu als finals del seixanta. Entre l’smog de la Torras, l’UHF, les processons de setmana santa i el nen no et toquis, la presó Model i els discs de contraban dels Rolling Stones, Sticky Fingers.

Entenc que els fills del Mijac, la patuleia de les parròquies, els “escapules” que en deiem els dissidents a escola, volgueu aproximar-vos a la grisor profunda d’una infància en blanc i negre, aillada, reprimida i obscura.

O sigui que si us plau, en aquests temes no admeto lliçons de ningú. I menys si encara no habilita els quaranta.

Vull les estatues dels assassins al carrer, decapitades, vexades, humiliades, vençudes.

Vull ballar sobre la seva tomba.
En un intent va de transferir el dolor.

Però així i tot , malgrat que impossible, cremem-les, escupim-les, esmicolem-les, violentem-les a la plaça pública.

Sense pietat.

A la victòria.

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes" per poder oferir-te una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca